En nom de la por
S'escampa com la boira, esclata com la pólvora, s'estén fins els racons més remots del mar, el cel i la terra; no és un virus, és la por imbatible que sense obstacles ni paranys obre pas a una guerra en nom de pandèmia.
No hi ha res que ens faci més por que la mort, som així de racionals els humans i és per això que aquí ens tenen, obedients tal com sempre ens han volgut, protegint-mos d'una mort que ningú acaba de creure però que tothom sent latent i present. Aquí ens tenen, orgullosos de romandre tancats dins les nostres cases, altruistes, generosos, sacrificant el dret al dubte i el sentit crític, renunciant a la possibilitat de ser lliures perquè com és evident, preferim el bé de tots que no pas carregar la culpa de les morts innocents que potser vendran. Vet aquí el nom de la por.
Ens tenen penjant d'un fil, entre l'espasa i la paret, agafats pels ous i amb la mà al coll. En tenen de tal manera que ens és impossible saber qui és que ens té sota domini. Ha esclatat la guerra i no sabem quins són els bàndols, no sabem per a què es lluita ni tampoc el que vendrà. Només som peons en massa, titelles ensenyades, només som el que ens fan ser; rates de laboratori en un naufragi, l'experiment que no sabem.
I farem el que ens diguin fins que passi el perill. Ens farem les mans netes, ens estimarem amb distància i ens avorrirem en família afortunats qui en tenim, qui tenim llar. Acceptarem que aquesta és l'única solució ja que no n'hi ha d'altra que recaigui en les nostres mans. Serà eficaç per exigent i intolerant, però mai serà tan efectiu com si no fóssim part d'un pla, com si la gravetat del que ens espera fos prou descabellada com per confiar en l'instint humà, com per escoltar els discursos, les propostes dels honestos oponents, com per deixar de banda la lluita dels grans i donar valor a la vida dels humans. Hi ha solucions que no s'escolten, cures que s'ignoren, propostes que es rebutgen. I mentre, hi ha metges i infermers que s'hi deixen els ossos i la pell. Ens toca jugar al joc de sobreviure amb les normes escrites pels qui no juguen.
Tot i així és l'oportunitat de la història, és el toc més fort i sec que s'ha pegat mai damunt la taula d'ençà que els humans tenim memòria. El món sencer ha fet una pausa i ves per on que segueix girant, que per fi respira, que per fi descansa. El perill no és una pandèmia. El perill és imminent. El perill és el que passarà si els humans volem recuperar el món del que per fi ens hem pogut alliberar. Aviat tendrem el gran honor i la gran fortuna de començar una història nova. I ens caldrà patir, potser de gana, potser d'enyorança, potser de pena, però ens caldrà ser prou madurs i valents com per no rendir-mos de nou al temptador vassallatge al que hem estat sotmesos fins no fa gaire.
Potser és la darrera oportunitat que ens queda per mantenir viva la vida, aprofitem-la.