Humanitat és el que té

La persona humana és un invent aleatori que si funciona és només per inèrcia i coincidència, però no serà pas, en cap cas, per exactitud i precisió. Hi ha una fórmula massa abstracte i innombrables elements a combinar. Així i tot la persona humana sobreviu i avança, valent-se de les grans extensions que ocupen els territoris on hi regne el marge d'error.

La persona humana no té idea de que fa ni del que ha de fer, desconeix la certesa de tot motiu de ser, i és que no en sap res de la seva funció ni del seu per què. Però no és tan estranya aquesta desconeixença tan immensa, no hi ha forma de vida que hagi resolt encara el rerefons del misteri. De totes maneres tampoc hi ha forma de vida que es senti capaç de descobrir l'enigma, exceptuant la persona humana, és clar; l'espècie que es passa l'existència escoltant un fil de veu que mai no acaba, que inevitable, simula coherència i dissimula el que no sap.

Per entendre-ho; la persona humana no sap més que cap altra espècie animal, sap que si no menja es mor, que si no beu es mor, que si no respira es mor, que si no viu es mor... però així i tot no entén el per què de tanta vida seguida sempre, al final, de la mateixa mort.

I se'n diu de la persona humana que és indubtable animal racional. No es pot negar que és una forma força optimista de definir la cruel condemna i és que en el fons la persona humana és espècie positiva, d'innocència inqüestionable. Espècia ridícula però enginyosa, imbècil però entranyable.

Davant la impossibilitat de trobar resposta al misteri que en forma de racionalitat la persegueix, la persona humana suavitza el dolor de la impotència creant creences força complexes. La persona humana té la necessitat de creure, perquè sense una creença cap a on dirigir el fil de veu, l'animal racional pot morir ofegat en un bassal de pensaments sense sortida.

Vet aquí d'on neixen els invents que mouen gent, masses incontrolables, multituds sorprenents, el fanatisme, el convenciment.