La coa que es menja el peix

Ens va dir que se n'anava, que li havia arribat l'hora de morir, que era el moment de concloure la vida i evidenciar-ne l'existència. El món on tots vivíem, el que ens havia parit i en el què havíem crescut, el món que entre tots havíem construït instant rere moment, acció rere decisió, el món que coneixíem es va acomiadar de tots els presents amb un repertori d'agraïment, afalacs, lliçons i retrets, un «moltes gràcies i fins mai més» que molts pocs varen saber entendre i que ningú no va poder preveure.

Ningú no va saber què era exactament el que ens deia el món perquè, inexperts de l'existència, tarambanes maldestres, els humans havíem construït un món que no enteníem.

Havia estat un món amb història, amb forma, perspectives i punts de vista, un món amb recursos, cultura, art i ciències, un món on l'impossible era un repte assolible, però un món absurd al cap i a la fi. I és que el món tenia de tot, de tot menys sentit. I per això no l'enteníem, perquè els propòsits no eren més que preguntes amb resposta. Era el món del perquè sí, el perquè puc i el perquè sempre ha estat així.

Els humans mai hem sabut per què existeix la vida, ningú té l'afirmació definitiva que justifiqui el sentit del nostre existir. Ningú sap amb certesa per què ens toca viure i acceptam a contracor que també ens toca morir. I vet aquí el sentit de la vida; és la pregunta que no té resposta, el per què que no es pot resoldre, la pregunta mare de totes les altres.

Els Sapiens ens demanam «per què» a tot arreu i a tota hora, és la primera incògnita que sabem pronunciar i la que repetim amb insistència quan la curiositat predomina sobre la cordialitat. Amb tot, sovint trobam respostes però per sort o per desgràcia mai trobam la definitiva. Dels enigmes resolts en sorgeixen nous enigmes i així de simple funciona l'evolució; sense veritats absolutes, sense solucions finals, sense rigidesa, sense encerts ni errors.

La cosa és que, farts de castigar-mos per haver confós el canvi, en falls, la nostra espècie va construir un món fet de respostes que ja no tenien preguntes, un món on de les solucions que trobàvem en fèiem dogmes, veritats irrefutables, mecanismes funcionals però incoherents. Un món de contexts desfasats i pretexts ignorats. Un món que funcionava amb el què un dia, temps enllà, li havia estat útil, sense comptar que temps ençà ja no era el mateix món.

Un món on la democràcia era la millor solució que fórem capaços de dissenyar per organitzar incomptables individus amb incomptables voluntats. Un món on les fronteres havien estat imprescindibles, però imprevisibles armes de discriminació aleatòria, al cap i a la fi. Un món on un partit de futbol era el súmmum dels homes comuns. Un món on hi havia homes comuns. Un món de creences heretades i ideologies inqüestionades. Un món d'eslògans i lemes que justificaven les incoherències, i de protestes i queixes que amb el desacord nodrien la raó a la què s'oposaven. Un món on el luxe del què gaudia una meitat, era fill de la misèria arrelada a l'altra. Un món amarrat a absurds fossilitzats que començaven i acabaven en una escola que des del sistema fins al mètode funcionava amb veritats absolutes i intolerància al desencert.

Tot començava i acabava amb l'escola del segle XVIII en el segle XXI, l'escola que ens té sempre un ull a sobre per detectar el que no som, la que ens té sempre una mà estesa per indicar-nos el que hem de ser, és l'escola de la desconfiança, la que ens construeix el rumb i ens fa creure que deixam rastre. L'escola de les respostes correctes i els comportaments indicats, la que ens ven el que ens convé i ens protegeix de la maledicció de la pregunta sense resposta, l'escola que ens diu qui hem de ser i així ens prevé del fracàs de no saber mai el que verdaderament som. És l'escola que construeix la societat, que construeix l'escola. La mare i alhora la filla del sens sentit que amb respostes concretes, ens resguarda de la incertesa.

Fins que arriba el dia que el món s'acomiada de tots nosaltres, ens diu que se'n va i ho fa. Llavors se'n du tot el que era seu; el final de la història i totes les sòlides respostes que confeccionaven el seu cos rígid. Se'n du els sistemes, el sentit imposat amb el què es justificaven les fronteres, les modes, la pobresa, la fam, les grans empreses, un Barça-Madrid, per exemple. El món se'n du tot el que suposàvem indestructible i d'ell només ens en queden les restes, els records i la pregunta sense resposta que mai vam permetre fos part del món, el vertader sentit per descobrir. El món ens deixa amb la incertesa que mai li oferírem, la incertesa que mai va tenir.

I nostàlgics de mena, els humans farem el que calgui per recuperar el món que se'n va. Ens disculparem per haver-lo tractat a cossa i clatellada, ens culparem d'haver-lo construït a tocs i a martellades, ens avergonyirem de la incertesa que ens delata i suplicarem pel perdó dels déus, tal vegada. El més senzill, el més humà, el més racional seria entendre el mal que ha fet volar pels aires el món que coneixíem, com una venjança merescuda, és la tendència en definir respostes.

Però potser el més coherent, el més madur i el més sensat seria proclamar-nos ingenus, entendre que no entendre-ho és el millor inici del que podem gaudir. Deixar anar el món que s'acomiada i acollir amb honor i orgull la incertesa que ens ofereix el privilegi de ser el que som, de ser canvi i incoherència, de ser per fi la pregunta sense resposta.