La mateixa criatura

Si volgués podria ser indiferent, som humana i tenc la capacitat de ser fins i tot cruel. Podria aprofitar l'algoritme, esquivar el contingut que em manté informada, deixar de consumir totes aquestes imatges que m'arrufen l'ànima, mirar cap a una altra banda amb més banalitats i menys massacre i en uns dies potser unes setmanes, deixaria de conviure amb aquesta tristesa que m'estreny el pit. A mi, que ni em bombardegen la casa, ni em maten els germans, els amics, els veïnats, els padrins, les mares. Jo tenc el pit estret perquè vull, perquè decidesc escoltar els crits d'auxili tot i omplir-me de tristesa per no saber què fer amb ells.
Primer em venç la ingenuïtat primària, la què regne la lògica dels infants astuts i pens que hauria de trobar el botó que ho aturi tot, que si no em pos massa nerviosa tenc força capacitat de convicció, que si el botó està amagat ho deix tot per anar-lo a cercar, o que si el botó té carn i ossos també ha de tenir un cor similar al meu, capaç de sentir el mateix que sent jo quan veig el que m'ensenya l'algoritme. Però llavors m'adon que sempre em pos massa nerviosa com per ser convincent, que no existeix cap amagatall tan petit per guardar-hi tanta despietat i que no hi ha res més perillós que un botó de carn i ossos i un cor similar al meu perquè jo si volgués podria ser indiferent, fins i tot cruel.
Llavors faig silenci i em torn a fer adulta de cop. Fràgil i insegura. No entenc què hi faig aquí, què hi feim tots aquí. A aquestes altures ja ho hauria d'haver esbrinat, però encara no aconseguesc comprendre què hi ha aquí que és tan important com per valer els cossos dels infants mutilats, volats pels aires, disparats, enterrats sota les runes del que havien estat llars. Sent com em xucla per dins la tristesa, just davall el pit. Podria tancar els ulls i a poc a poc s'apagaria, però em faig por. Em fa angúnia saber que som la mateixa criatura capaç de separar entre la vida i la mort, els infants de les mares.
Després m'aprop a mi. Després m'aprop a mi. Potser el més sensat seria tancar els ulls. Deixar anar la meva tristesa perquè d'ella només en trec poemes que no salvaran a ningú. Però en lloc d'això li faig cas, no em demana que plori sinó que els obri una mica més, els ulls. Reconec que som la criatura que cerca excuses per no crear, per no trobar el botó que ho aturi tot. Però alhora som la criatura que no sap fer més que confondre a l'impossible i embrutar-ho tot de bellesa. Som la criatura que perdura en l'existència només perquè té la capacitat d'inventar-se motius.