Quan ser lliure és pels valents
De tant en tant ens passa. A nosaltres, que som les persones més privilegiades del món i de la seva història, adesiara ens passa que ensopegam de cara amb la inqüestionable evidència de l'accessible abast de la llibertat. Nosaltres que vivim de bòlit cursant contrarellotges amb dates d'entrega, hores d'estudi, hores de feina... que fugim de mals de caps que sense saber-ho perseguim, nosaltres que ens queixam de la vida que vivim, de vegades ens passa que un dia arribam a classe i ens trobam que en el lloc de la professora de sempre, hi ha un senyor major que amb una energia que ja voldrien molts de joves, ens explica com son pare va ser presoner d'un dels més grans i cruels inferns terrenals: l'holocaust.
I tot i que tots ja coneixem l'existència dels inferns terrenals, se'ns desperta en el cos tot un seguit de segregacions químiques que ens provoquen un estat injustificat de sorpresa, mesclat amb dosis de vergonya (potser de pertànyer a l'espècie sapiens, potser de viure arracerats per la ignorància).
I què en feim llavors d'aquest estat; què en feim de la sorpresa, la vergonya i si m'apures, la impotència? Què en feim dels caps que afilen caps per acabar amb la mateixa evidència amb la que hem començat? El món és i sempre ha estat ple d'inferns terrenals, tots diferents però tots infernals degut a la simple absència de llibertat.
Cadascú en deu fer el que vol, com no el que pot. Però la veritat és que consider que nosaltres (que som les persones més privilegiades del món i de la seva història) tenim a les mans el pes d'una gran responsabilitat; la de fer de la possible llibertat una forma digne de viure. Fer-ho per nosaltres, fer-ho pels que l'anhelen i pels que l'han anhelat, fer-ho per respecte i per dignitat, però sobretot fer-ho per deixar d'alimentar, amb indiferència egoista, les desequilibrades injustícies que es mantenen presents en un món d'utopies. Fer-ho tan simple com viure la vida que ens ha tocat viure, la nostra, la que voldríem que fos nostra, només fer-ho deixant de creure en obligacions que no existeixen més que per qui creu que són reals.
És important rememorar el passat, no oblidar la història que, entre tantes altres, ha desembocat en la nostra vida. I si és important no és només per aprendre com n'és de perillós l'ús interessat del poder, no és només per saber com n'és de deshumana la racionalitat malversada, com n'és de delicada la tendent necessitat de creure en causes, pures o imposades. Si és important recordar el passat és sobretot per a poder saber com cal actuar en el present. Actualment el món bressola inferns terrenals a punta pala. Hi ha deserts, mars, ciutats i fronteres que són veritables malsons de gent innocent.
El fet és que el món pot continuar traçant el seu rumb, el planeta pot continuar girant al seu ritme, avançant sense motiu ni destí, el món pot continuar sent el món mentre al Sàhara es formen dunes damunt cossos sense vida. El món pot continuar aparentant pulcre cordura mentre herois de carn i ossos es desfan l'ànima recollint cadàvers del mar Mediterrani. Tot pot continuar el curs previst encara que acollim com no acollim els que s'han quedat sense un ca seva. Llavors ens és tan senzill creuar els braços i rentar-nos-en les mans que sovint preferim conformar-mos amb els banals mals de caps que amb dissimul i perspicàcia hem anat elegint per a nosaltres.
En aquest cas és la covardia que ens domina, en aquest cas per ser lliure no basta tenir-ne la possibilitat, en aquest cas ser lliure és pels valents.