Salsa fines herbes

No sabria dir-te, filla meva, si el destí és allò escrit en els oracles perduts o si és més bé el temps que passa, el verí que ens mata.

El que sí que et puc dir és que el dia que vares nèixer a la platja hi havia un dofí. Et puc dir que mentre ta
mare executava la màgia més brusca i bella del regne animal, la dels mamífers, la dels mortals. Mentre ella decantava els seus òrgans interns per obrir-te pas al món, mentre sagnava de vida fins a abraçar-te per primera vegada. Jo, a nou mil quilòmetres de distància i completament aliena a la teva arribada, em pressentia un ésser prodigiós només per haver coincidit amb un dofí a la platja.

Era el dia que m'acomiadava del mar on havia après a bussejar, a pescar crancs i a destriar l'encant de les pedres. L'endemà seria el dia que agafaria un avió que m'allunyaria de les meves pors, nou mil
quilòmetres enfora de la inseguretat de fer-me adulta.

Et puc dir que no vaig seguir un rumb gaire previsible, que vaig partir amb un dit al cul i l'altre a l'orella, que em vaig abanderar de la ingenuïtat i que així com vaig anar a parar sota l'empar de la teva família, també podria haver anat a parar a les brases d'una tribu caníbal, al cau d'un ermità o em podria haver engolit l'esperit de l'Amazònia.

Et puc dir que quan et vaig conèixer per primera vegada eres un nadó de tres mesos fet un bolic adherit al cos de ta mare. Mai vaig gosar acostar-me a aquell mamífer amb una cria. Et puc dir que l'únic record que he pogut recuperar de tu en aquell temps és el del teu cos esquifit creixent dia rere dia dins la bàscula de la cuina.

Et puc dir que em vaig acomiadar de la teva família amb el protocol pertinent d'un viatge a la deriva. Era una cosa ben llatina, la teva padrina em plorava, els teus concos em pintaven la cara oferint-me protecció amb la sang d'una llavor sagrada. Fins i tot ta mare i el seu bolic vàreu sortir del cau en senyal d'agraïment per tota la complicitat que en silenci havíem reservat.
El protocol de l'adéu per sempre més.

Et puc dir que el dia que vaig trobar el contacte de la teva tieta era un dia qualsevol, que així com em vaig decidir a l'acte per escriure-li un correu, hauria pogut posposar aquell missatge altres cinc anys més. Que la teva padrina l'endemà ja m'havia tret el número de telèfon. Que durant els darrers tres anys m'havia omplit la bústia del xat del facebook, que en tot aquell temps jo havia deixat d'emprar les xarxes socials i que fins llavors no n'havia sabut res de la vostra emigració.

Et puc dir que quan et vaig conèixer per segona vegada ja eres una nina forta i juganera. Duies una gorra amb la inicial del teu nom brodada al front i salsa fines herbes a les comissures dels llavis, just allà on se t'hi dibuixava la vergonya. Que des d'aquell instant et vaig estimar, que des de la primera vegada que et vaig fer riure tu també em vares estimar a mi. Que em vares convidar a obrir la reserva de complicitat que ens havíem guardat amb ta mare en aquell temps. I llavors, a ella també la vaig estimar.

Que no sé en quin moment et vas convertir en la meva filla però ja no sé viure sense tenir previsions a la gelera que sempre havia fet pena. Que ara em despert els dematins pregant als déus que hagis descansat suficientment bé, que ja conec el teu mal geni, i el teu humor i les teves pors. Que a casa hi ha un armari que vaig omplint sovint de la teva roba ben plegada; calcetinets, camisetetes... Que t'he vist aprendre a bussejar, a pescar crancs i a destriar l'encant de les pedres en aquella platja on va aparèixer un dofí el dia que vares néixer.

Que no sé si jo mai seré la teva mare, la teva altra mare, però hauries de veure com se'n riu de mi aquella inseguretat de la que vaig escapar ara fa set anys. Se'n riu i jo ric amb ella. Només sabria dir-te, filla meva, que si el destí ens revela el futur, no és més que el verí que ens mata, però si ens narra el present, el nostre comença a estar escrit.