Tot el que penja cau

Alondra no és de les que deixen les feines pel darrer moment. A ella li agrada anar al dia, anar sempre un pas per davant del pas del temps. De fet, a Alondra li agrada fer veure que li influeix el pas del temps, li agrada fantasiejar que la seva existència és finita, que té un cos palpable i visible, un cos físic i orgànic. A Alondra li agrada imaginar que és una humana per una qüestió de practicitat, Alondra és més eficient quan simula ocupar un espai en el temps.

El senyor Ramon, en canvi, és més de deixar-se endur pel pas del temps. Tot i tenir una vida i estar sempre a un imprevist de la mort, el senyor Ramon no presta gaire atenció al que això suposa, no valora les petites coses, no aprofita cada instant, no carpe diem, no tempus fugit, no res de res. I el senyor Ramon sí que habita un cos, de fet vesteix el darrer model de Sapiens terrenal; estructura òssia i muscular adaptada a les toxicitats dels aliments de la nova era, òrgans autoreparables, xips sensorials, xips sensitius, xips neuronals...

I mentre el senyor Ramon confia el seu avenir als algoritmes, Alondra, des de qualque indret imprecís de l'univers fa virgueries magistrals per anar reparant el fil del què penja el món. S'imagina amb un didal al dit índex i amb l'agulla sempre a mà, s'imagina ajustant els ripunts del cosmos, fent balanç i equilibris, prenent mides i brodant perfelans en tots els acabats.

Alondra és la màgia de qui no hi creu, és la màgia dels ateus, els agnòstics, els negacionistes, dels covards i els indiferents, és la màgia que és per si sola, és el que oculta la foscor.

I al senyor Ramon què li importa la màgia? Ell sols es dedica a deixar-se rastrejar els desitjos per a poder regalar-se als llimbs de la satisfacció. Per exemple, just abans de tenir gana, el senyor Ramon segrega unes substàncies químiques que són analitzades per uns sensors estomacals. Llavors, a través d'unes ones electromagnètiques, el seu xef robòtic reconeix les quantitats exactes de cada un dels ingredients que satisfaran el paladar i l'estómac del senyor Ramon. I així d'eficaç és el cos del senyor Ramon, totes les necessitats són ateses amb precisió mil·limètrica i de forma immediata; quan escolta música escolta sempre la nota exacta, quan dorm, sempre somia la pel·lícula que vol, sempre descansa el temps precís, sempre pixa a l'hora que toca, sempre obeeix la inèrcia que el guia. I així passen els dies del senyor Ramon, no carpe diem, no tempus fugit, no res de res. De cada vegada els estímuls són menys i menys intensos, el mateix passa amb les respostes, s'estableix de mica en mica la monotonia al món modern.

I tanmateix pel senyor Ramon el temps és un element decoratiu, el percep només si s'hi fixa i només s'hi fixa els dissabtes, només quan el seu cos reclama necessitats carnals. En aquest cas, els algoritmes es decanten i és l'atzar qui pren partida.

En el món modern l'amor és antic, estimar ja és oblidat. El que realment funciona en el món modern és la impersonalitat de la nova prostitució. És un sistema tan perfecte com tota la resta de coses que funcionen en el món modern. Per tal d'evitar jerarquies i desigualtats entre els humans, els humans es follen les energies galàctiques. Milers de satèl·lits detectors capturen focus d'energia del més enllà. Són com bandits còsmics, els satèl·lits deambulen per l'univers raptant totes les vides immaterials; ànimes, esperits, inconsciències en general que seran el combustible dels cossos dels prostíbuls terrenals. Són uns cossos sintètics que només cobren vida quan els habita una d'aquestes energies, es posen en funcionament l'estona precisa per satisfer els humans i una vegada complit el desig el cos es desintegra i l'energia que l'habitava és alliberada novament.

Alondra tafaneja els descosits quan l'abdueix una força imprevisible.

Ara Alondra té cames i braços, té panxa i esquena, té forma i té rostre. Ara Alondra té un home tan a prop que ni tan sols li destria les fesomies, és el senyor Ramon avui que és dissabte.

Alondra no jutja, no qüestiona, no sabria per on començar, així que Alondra es distreu explorant els sentits. Ensuma, toca, degusta, observa i veu. Res més.

I el senyor Ramon, malgrat tot, és un home pudorós, es vesteix d'esquena a la seva amant fugaç, sap que quan es giri ella ja no hi serà, el cos de la senyoreta s'haurà esvaït i el que fos que l'habitava haurà estat de nou alliberat als confins de l'infinit. El senyor Ramon s'ajup per fermar-se els cordons de les sabates quan troba un didal i una agulla al costat del cumudí, arreplega els objectes sorprès, es gira com cercant una resposta però està tot sol a l'habitació.

Alondra se sent desorientada, no acaba de situar-se, per primera vegada nota el pes del pas del temps quan no entén com se li poden haver acumulat tantes feines en un obrir i tancar d'ulls, ella que ni tan sols té ulls per tancar ho veu tot borrós i tèrbol, tot i així destria el fil que sosté el món fràgil com un cabell. Si tengués memòria potser recordaria el seu viatge interdimensional, però només es nota sacsejada.

Alondra, no sap com, ha desatès les seves obligacions. S'afanya per posar-se al dia però el mal ja està fet, d'un moment a l'altre es romprà el fil. Maleit sia el pas del temps! Alondra ho intenta, s'imagina amb un bavero amb butxaques i a dins hi cerca el seu didal i la seva agulla, però no hi són. S'imagina amb una capseta, a dins hi cerca les seves eines, però no hi són. S'imagina tots els llocs on hi podria haver guardat els seus objectes màgics però no els troba per cap banda. D'un moment a l'altre el món es desfà del fil d'on penja i el món cau pel seu propi pes.